En època de batre, els vespres, després d’una diada esgotadora, tota la gent tornava a casa amb els carros, que formaven una tira llarga i molts anaven a peu, parlant amb els altres.

Es donava la casualitat que havien posat uns altaveus al campanar de l’església, i el capellà aprofitava els horabaixes, per passar el rosari, i d’aquesta manera, la gent que tornava a casa l’havia de sentir.

Comentant això, un company des Panderer li va dir:

–   Sentir aquest home per s’altaveu, me fa caguera!!

I ell respongué:

  Es vespre mos ne venim
  carregats de gra de s’era,
  qualcun per sa collonera
  duu un quintà de ventim.

  Ja basta lo que patim
  però encara hi afegim
  un subjecte que tenim
  que amb s’altaveu mos espera,
  i no sap bé sa caguera
  que mos fa quan el sentim.