QUE NO HO SÀPIGA ES PANDERER . GLOSES.
Una veïnada des Panderer tenia un nuvi que era molt gelós, i va contar a l’amo en Guillem que un dia que ella portava una cadeneta que li arribava fins damunt els pits, li va demanar per tocar-l’hi, i ella li va dir que no. Es Panderer li va dir a aquella al·lota:
Tu li havies d’haver dit:
-Toca-la, no ets tot sol,
ja són tres que l’han tocada.
-Me vols dir qui l’ha tocada,
que no sigui jo es primer?
-S’argenter quan la va fer,
mon pare quan la’m dugué
i jo quan la m’he posada.
Un dia es Panderer llaurava a la seva finca de Santa Eulàlia i va veure arribar un carro molt ample, amb les rodes molt baixes. Quan el va tenir a prop, va veure que era l’amo en Coixet, que es va aturar i li va dir:
– Com va l’amo en Guillem?, ara tenc a prova aquest carro i si m’agrada el compraré. Vós què en pensau?
Es Panderer va respondre:
Des que comanda es feixista
en Coixet fa lo que vol.
Ara ha armat un cabriol
amb més fona que un llençol,
sempre ha de córrer tot sol
perquè no cap dins cap pista.
Jo li tapava ses faltes
i quan el vaig destapar,
es carro li vaig midar
i l’hi vàrem calcular
tres metros més gros que es altres.
Es Panderer va començar a glosar de molt jovenet, així ho contava es Selvatgí, un home de la Vila que va viure fins als cent tres anys, a un fill des Panderer . L’amo es Selvatgí havia estat quinto amb l’amo en Guillem i va contar que quan tenien devers dotze anys, un dia que feien matances a la possessió de sa Torre, – a les matances de les possessions hi solien acudir els glosadors dels voltants – hi anaren per escoltar les glosades que se solien fer després del sopar. Glosaven dos glosadors de sa Pobla i uns homes de la Vila els digueren:
-Aquí hi ha en Guillemet, que és un al·lot que sap glosar. Feis-lo sortir!
Els glosadors tot d’una escometeren en Guillem, amb unes gloses per picar-lo. Ell els va dir que no volia fer cap glosa, que només havia vingut per escoltar. Però tant el punyiren que a la fi es va decidir, i els digué:
Si posau un fil en doble
és més gruixat que sanar,
jo no he vengut a glosar,
tan sols a sentir bramar
es dos ases de sa Pobla.
A Santa Margalida hi havia un col·legi dels germans de la Salle. Cada any es feia un dinar per als antics alumnes. El fet és que el diumenge abans, l’amo en Baltasar March havia donat una pallissa a l’amo en Salvador Clapat i a en Simó Corona, damunt la Plaça de la Vila, i els havia posat un ull blau a cada un. En Joan, fill petit des Panderer , havia d’anar a dinar a cals frares i son pare li va dir:
-Que has d’anar a dinar a cals ” hermanos”?
– Sí que hi he d’anar, – contestà.
– I qui és es president?
-L’amo en Salvador Clapat.
-Idò quan segueu a sa taula li has de dir:
Salvador, ses coses clares.
No mos facis cap embull,
que si et troba en Baltasar
et barrinarà s’altre ull.
També ens han dit la glosa de la següent manera:
Salvador, es cap ben clar.
no mos facis cap embull,
que si et troba en Baltasar
et barrinarà s’altre ull.
Es Panderer era molt amic de l’amo en Cigaló, el qual era un home que tenia un nas bastant gros, que cada matí abans de partir a fer feina al camp, recolzat a la paret, parlava sobre si faria bon o mal temps. L’amo en Guillem xerrava amb un amic, es va mirar es Cigaló de perfil i va dir:
Es Cigaló té un nas
que de mida li està bé,
no hi ha cap picapedrer,
per feina que sàpiga fer,
amb un dia l’hi enteulàs.
Es Panderer solia anar els matins a prendre cafè a Can Maco, que estava a prop de ca seva. Un dia, com molts d’altres, es va trobar amb un veïnat, l’amo en Pere Fiol, i en vista que era un any molt sec, li va demanar si plouria prest. L’amo en Pere contestà:
– D’aquí a tres o quatre dies, plourà.
– Què vols dir?
– Sí, en tenc senyals.
Passaren uns dies i no plovia. Però cada matí quan es trobaven l’amo en Pere deia que plouria perquè en tenia senyals. Es Panderer , veient que no plovia, li demanà quins eren els senyals que tenia. L’amo en Pere, li explicà:
– Es meu mul, quan du sa punta de ses orelles una mica banyades, en tres o quatre dies plou.
– Ah! – contestà l’amo en Guillem.
Passaren uns dies i seguia sense ploure. Un matí, prenent cafè dins Can Maco, va dir es Panderer :
Li he dit moltes vegades,
el m’has de vendre, i no ho vol.
Es mul d’en Pere Fiol,
si està defora quan plou,
du ses orelles banyades.
Madò Antònia li diu:
– Pere, que hem de dur sa vela?
Per la vela vera quena!
Vés a veure es mul què diu.
Poques coses es recorden de la infantesa des Panderer , però hi ha una glosa que defineix clarament el seu bon sentit de l’humor i la capacitat innata de glosar.
Una vegada, un parell d’homes de Santa Margalida parlaven d’animals, de bous, etc., que si eren o no eren ximples. Un que li deien en Ferragut (cal fer la observació que a la Vila dir Ferragut era sinònim de mentider) va dir:
– Noltros teníem animals: una mula, una vaca, vedells, etc. Per mala sort la vaca es va morir i els vedells començaren a mamar la mula i la feren arrancar en llet. El que és més gros és que la mula no es queixava. Com si fos normal que una mula donàs de mamar uns vedells.
L’amo en Carabassa que escoltava va dir: – Guillem, o no li dius res? I es Panderer va contestar:
Quan tots érem bergantells,
que fèiem lo que volíem,
una mula que teníem
mos va surar dos vedells.
Tots noltros fèiem bravates
quan sa mula se morí,
perquè si ho hagués fet així
‘guéssem ‘ribat a tenir
una guardassa de vaques.
A mi m’agraden es ous
i no he fet de cocouer,
a sa mare que te va fer
li haguera vengut més bé
fer una guarda de bous.”
Quan es Panderer ja estava malalt, que vivia a l’abeurador, tenia una veïnada, sa Rafalera, que s’havia casat, ja de granadeta amb un pobler. Els horabaixes, quan venien de fora vila dins el carro, el seu home li pegava grapadetes i li feina bromes. Es Panderer , veient el que passava, va fer una glosa:
I allò que és sa Rafalera?,
casada amb en Pau pobler,
que quan jeu sempre li té,
sa mà a sa cartutxera.
Un dia l’amo en Guillem prenia la fresca, al portal de ca seva, i veié venir dues de les seves filles, ben mudades i amb una bossa penjada. Quan foren davant ell les digué:
A devers cas Panderer
tot són fil i estisores,
té ses filles cosidores
i son pare un pedacer.
Ses filles des Panderer
totes duen una bossa,
una blanca i s’altra rossa,
i no hi duen cap dobler.
Anant les seves filles a jornal, deixaren la senalleta penjada a un ametller i el ca d’un veïnat es va menjar el seu dinar. Es Panderer va dir al propietari del ca:
Tomeu, a se teva cussa
mal empleo li has donat
no pot anar a cap veïnat
perquè tot ho arregussa.
En temps de batre, va fer moltes gloses a molta gent. Un bon exemple és una que en va fer a na Margalida Foc, una dona que no era gaire guapa, però estava molt sana de cara, un poc grassa i vermella. Batien, i l’amo en Guillem va dir:
Margalida tu estàs sana
com un clavell encarnat,
no n’hi ha cap de desmenjat
que estant en es teu costat
no li fessis cobrar gana.
A ca na Margalida Foc tenien una egua grisa que no anava massa bé i perdia la vista, i es Panderer tenia un mul que anava coix. Tot eren preocupacions i això donà peu per fer unes gloses:
En Tomeu de sa Llebreta
té una egua que no hi veu bé
i es mulet des Panderer
no té cap cama condreta.
Cada any per Setmana Santa
enclaven el Bon Jesús.
Jo no crec que hi vegi pus
l’amo en Tomeu, s’egua blanca.
Si s’egua cobra sa vista
i es mulet es posa bo,
anirem a Manacor
a fer-los córrer a sa pista.
El seu fill Joan conta que quan batien, mentre la bèstia dóna voltes, la persona que estava enmig de l’era havia de cantar perquè la bèstia no s’aturés. Un pic, ma mare en lloc de cantar, sols giscava, i feia hiiiii… Mon pare estava davall d’una figuera i va dir, com si ho digués un dels fills:
Ma mare quan va tocar
a damunt s’era no canta,
ella fa tanta planta
com una milana blanca
que pega de carn de ca.
En època de batre, els vespres, després d’una diada esgotadora, tota la gent tornava a casa amb els carros, que formaven una tira llarga i molts anaven a peu, parlant amb els altres.
Es donava la casualitat que havien posat uns altaveus al campanar de l’església, i el capellà aprofitava els horabaixes, per passar el rosari, i d’aquesta manera, la gent que tornava a casa l’havia de sentir.
Comentant això, un company des Panderer li va dir:
– Sentir aquest home per s’altaveu, me fa caguera!!
I ell respongué:
Es vespre mos ne venim
carregats de gra de s’era,
qualcun per sa collonera
duu un quintà de ventim.
Ja basta lo que patim
però encara hi afegim
un subjecte que tenim
que amb s’altaveu mos espera,
i no sap bé sa caguera
que mos fa quan el sentim.
Sortint de missa, feia mal temps i plovia. Un home es va posar un impermeable, que es veu feia molt de temps que no tocava, i quan es va posar la capulla en sortí una rata. Es Panderer , que ho va veure, li va dir:
Noltros n’hem feta bardissa
per fer-ne ofertes a Déu,
un home com tu, Mateu,
no mena rates a missa.
Es Boscaner, que era un veïnat de la finca que tenia es Panderer , va dur un ase a vendre al mercat de Sineu. Però no s’acabava d’entendre amb els compradors. Anava mercadejant, fins que va arribar a una barrina: vendre el ruc a pes. Això no s’havia fet mai, i per tant va demanar que d’això no en diguessin res.
Es Panderer ho contava així:
Quan va arribar es Boscaner
les va dir a totes tres,
callau i no digueu res,
que no ho sàpiga es Panderer ,
mestre Tomeu Boscaner
ha venut es ruc a pes.
Tota sa gent de Sineu
a sa romana corria,
per veure què pesaria
es ruc de l’amo en Tomeu.
Una altra glosa recollida, referida a l’amo en Tomeu, diu:
En Tomeu Gorrioner
que es dematins sempre frisa,
ala!, mirau-vos Vernissa
de quina manera ho té.
En Manuel, un dels seus fills, va estar de porquer a Son Serra de Marina amb don Joan Massanet. Per aquell temps, la gent es llogava a canvi de menjar, tenir un llit i un porc cada any, però l’amo li digué que si tenia dues o tres porcelles, les dugués a Son Serra, i en ésser plenes, les se’n tornés.
Amb el carro en portaren tres a Son Serra, i al cap de set o vuit mesos se n’havien mortes dues, i la que quedava no feia més de cinquanta o seixanta quilos. Estava plena, i anaren a Son Serra a cercar-la perquè pogués parir a la finca de Santa Eulàlia.
Quan hagué parit, la truja estava molt magra, molt prima, i els porcellets també estaven prims. Parlant d’això, i dirigint-se a un parell d’homes que se miraven la porcada, es Panderer va dir:
Manolo, sa porcelleta
t’envia molts de records,
segons m’han contat, es porcs
la cercaven per sa pleta.
Sa porcella va contestar:
Es dematins es porquer
que mos manava a sa pleta
mos llegia sa plagueta
sempre sa mateixa lletra,
si fugiu vos mataré !!
Mentre la truja dormia, els porcellets jugaven i es varen amagar, amb això que la truja es desperta i demana:
On són es quatre fillons?
-Els he duits cap a Son Serra.
Des susto va caure en terra,
que val més morir a sa guerra
que anar per aquella terra,
bombejada d’avions.
Un dia ran d’un portell,
vaig sentir olor de menjar
perquè el vaig anar a cercar
quasi tot m’ho va deixar
manco es ossos i sa pell.
Un veïnat va dir a l’amo en Guillem que sa porcella de Son Serra estava prima, i ell li va contestar:
Va venir debilitada,
ara li donam ous crus,
ja mostrava es onze nuus
que tenim a s’espinada.
L’amo en Bernat Garriguer tenia un jornaler que li deien en Joan Batzer, i aquest va dir que havia de ser el majoral de Son Serra, que també seria garriguer, i que era molt enginyós, tot ho sabia fer. Es Panderer va trobar el tal Joan i li va dir:
– Joan, saps que m’ha dit ton pare?
– No, no ho sé.
– M’ha dit: m’hauríeu de fer una glosa, per dir-la a en Joan, perquè ell diu que tot ho sap fer i jo pens que no sap fer res. Ha fet una arada per solcar i a ses deu passes ha trobat una pedra i li ha quedat estirada.
I aquesta va ser la glosa:
Es pobre Joan Batzer
ha mudat de natural,
deu trobar que no és igual
es fer es jornal personal
o haver estat majoral
i per poc es garriguer.
És un tros d’arianyer,
que estudià d’enginyer,
mecànic, ferrer i fuster,
podador, picapedrer,
pastor, porquer i egüer,
i aquí una arada va fer,
perquè no l’enfornà bé
li va sortir un perpal.
A la vila hi havia un home que li deien en Ferragut, el qual solia bravatejar i exagerar les coses que contava. Un dia que havia anat a pescar a Sóller, va dur un ca petit, que deia que sabia fer de tot, caçar, portar, guardar, etc., i tot el que ell li demanàs. L’amo en Guillem el va sentir i li digué:
En Ferragut té un ca,
que tira avior de Sóller,
es primer mes li embarbolla,
es segon parlarà clar.
L’amo en Tià de s’Estret es va casar, i al cap de dos o tres mesos ja li dugueren un al·lot. Es Panderer un dia, quan es va topar amb ell li va dir:
Tià, Sebastianet,
qui m’ho hagués hagut de dir?
S’altre dia eres fadrí
i avui de bon dematí
ja et feien fer de tet.
Contaven una anècdota que li va passar a sa Pobla, amb el també glosador Sebastià de s’Estret.
Per les festes de Sant Antoni, uns homes de Santa Margalida anaren a cercar es Panderer , i partiren cap a sa Pobla. Allà hi havia molta festa. Es Panderer va anar a menjar espinagades a ca uns amics i quedaren amb els altres que es trobarien a un cafè. Però en aquell cafè, dos glosadors poblers havien agafat en Tià i no el deixaven piular. En Tià returava quan es posava nerviós, i no li sortia res. Els poblers li havien feta aquesta glosa:
Ja l’havien comparat
a en Colau Marieta,
que per cercar sa pesseta
cercava un home per ciutat.
Quan es Panderer va arribar, va demanar que li fessin pas, i veient en Tià enmig dels dos glosadors li va dir:
Tià, et donaré sa paga,
sa que tu et guanyaràs,
millor sa que t’has guanyada,
tu escorxaràs es més gras
i jo escorxaré es més magre.
L’amo en Tià va respondre:
A mi me diuen Tià,
i de mal nom de s’Estret,
les donaré pes rodet,
amb so cap a sa paret
o el dimoni en passarà.
La gent sabia que la ideologia de l’amo en Guillem era esquerrana. De fet ho demostren la gran majoria de gloses que podríem anomenar “polítiques”. Un dia, quan feia poc que el Movimiento s’havia instaurat a Espanya, un jove feixista del poble, s’hi acostà i li digué que si li feia una glosa, li donaria una cigarret. Ell de seguida li contestà:
Per un cigarro faria
qualsevol barbaritat,
si em donassin llibertat
en aqueix govern que ha entrat
a cops de puny el trauria.
El fet és que aquell jove se’n va anar emprenyat i sense donar-li el cigarro.
Trobam altres gloses referides a la fam o a les condicions de vida durant el Moviment. Un dia, l’amo en Simó Queixalli demanà:
-I ses coses, com van?
Es Panderer contestà:
– Com van?
És grave l’amo en Simó,
noltros no ho consideram,
s’és entregada sa fam,
sense contemplació,
mos donen per ració
tres unces de pa amb segó,
o esclatam o no esclatam.
Si amb aquesta racció,
hem de passar ara i sempre,
hi haura rua an es ventre
més grossa que un sarrió.
En Franco és victoriós
i sa victòria ha guanyada,
sabeu a qui l’ha dada?
A capellans i senyors
i a n’es pobres conradors
que les fa entregar s’anyada
o a Can Mir, o penjau-vos.
Molta talent i poc pa,
molt de fred i poca roba,
quina pena passa un pobre,
amb sa raó que li sobra
i encara no pot xerrar.
Durant aquell temps del Moviment, es produïren alguns canvis, que per la seva desconeixença, no agradaven gens. La gent es queixava, i així ho deia l’amo en Simó Pic, que cada dia passava per la finca de Santa Eulàlia, queixant-se del canvi de moneda. La gent havia d’entregar les monedes de plata, i a canvi se’ls entregava l’import del valor de la mateixa, però en paper, i l’amo en Simó no se’n fiava. Deia: “Aqueix paper… aqueix paper… no m’agrada gens a mi”. Com que era vellet i feia un any que havia començat la guerra, i a més a més havien canviat l’hora, això venia molt de nou als pagesos. Parlant amb ell es Panderer li va dir:
A l’instant ja farà un any,
que això se va començar
meam si se quedarà
amb so paper de l’engany.
En Franco té una camia
i li han posat deu botons,
ell s’ha passat pes collons
que a les deu sigui migdia.
A la vegada sorgien imposicions que desagradaven molt la gent. Hi havia un descontentament entre la pagesia. Una d’aquestes imposicions va ésser l’ordre d’entregar el gra perquè l’havien de repartir, o per altres excuses que posaven, però el fet era que l’havien d’entregar. Quan digueren al Panderer la quantitat que li corresponia, la va trobar exagerada, pensava que era massa, i ho va expressar d’aquesta manera:
Mal morissin de malmorra,
que és un mal americà,
me’n volien fer entregar
deu quilos més que a Sa Torre.
Es Saig ha fet un pregó
que li ha manat s’Alcaldia:
qui faves i blat tenia,
tocàs comparació.
Jo som d’una opinió,
que si en tengués n’hi duria
però les demanaria
de cada fava un velló,
si em deien pernejador
cada toc un n’ajauria,
almanco així llevaria
de dins Santa Margalida
aqueixa lladració.
N’Àngel, el fill major des Panderer , era molt caçador. Quan tenia una vintena d’anys va anar a Maria de la Salut i va entrar dins un cafè amb un amic. Es donà la casualitat que l’amo del cafè també era caçador, i li va proposar canviar una cussa que tenia, per un ca eriçoner. N’Àngel conta:”Ens va mostrar la cussa i era una cussa eivissenca molt guapa, que em va agradar molt. Férem el tracte per canviar la seva cussa amb el meu ca eriçoner. Vaig partir de cap a Santa Margalida, a cercar el meu ca i me’n vaig dur la cussa. A casa la tinguérem fermada uns quants dies, i el dia de la Beata dematí, la cussa estava pel corral, i com que llavors es cuinava amb foc de llenya, es va emmascarar l’esquena, ben negre. Mon pare, el capvespre, sense dir res, se’n va anar de cap a Santa Eulàlia, una finca on hi teníem els animals. Va agafar la cussa i partí de cap a la Pleta des Sabater, que era una pleta que hi havia molt a prop de la nostra finca. Quan va ser allà, va botar la paret, però la cussa va quedar damunt, i ell la cridava però la cussa no baixava.”
El vespre estant tots reunits, i havent acabat de sopar, l’amo en Guillem, dirigint-se als fills petits, els va dir:
-Avui he anat a caçar, i sabeu què m’ha dit sa cussa?
-Què vos ha dit? -respongueren els infants.
-S’ha posat damunt sa paret, i m’ha dit:
Que ho sents, Guillem Crespí?,
hi ha espines per sa pleta,
ves-te’n a fer una volteta
i jo t’esperaré aquí.
En haver fet sa volteta,
si no mates cap conill
i no em trobes per aquí,
jo ja seré a sa caseta.
– En sentir això, em vaig posar nerviós i li vaig contestar:
Vés-hi devers sa caseta,
si vénc un poc enfadat
amb un garrot esporgat
et faré s’esquena neta!
Una glosa referida al mateix ca, que no era bon caçador i els va prendre un pa damunt la taula:
Un altre que en va menar
era un falcot de Maria,
es conills mai no glapia
i mos va barrinar un pa.
A primeries de segle, els camions que hi començava a haver eren de roda plena. Feien un renou característic, com si anessin estirats per cadenes. A Santa Margalida, hi havia l’amo en Regalat, un empresari, que havia comprat un camió d’aquests, que traginava mitjans de marès i els homes que anaven a fer feina a la pedrera.
Un dia, a l’alçada de la punta de Santa Eulàlia, es Panderer i els seus fills majors, feinejant, sentiren un renou molt estrepitós, i a la vegada molts de crits d’homes. Comparegueren de seguida a veure què havia passat, i era que el camió de l’amo en Regalat havia trencat les cadenes, i la direcció s’havia fet malbé. A causa d’això va pegar a la paret de la finca des Panderer , i els homes que portava botaren del camió i cridaven espantats. Un cop vist el que havia passat, es Panderer digué:
En Regalat feia veta
perquè el manava de dret;
si no pega a sa paret,
mos esbuca sa caseta.
I s’al·lot petit em diu:
Mon pare, em vaig regirar.
I ara, en sentir-lo passar,
tot d’una se’n va a tancar
ses dues portes amb piu.
Sa mare diu: -Anau alerta
que jo vull aquí tancat,
si el maneja en Regalat
no vull sa caseta oberta.
Un gendre des Panderer , n’Antoni Moll, era marger de paret seca, i en Calçó (Calçonet) era picapedrer i anava amb ell. Quan els veié plegats per primer cop el digué:
Et va sentir es Panderer
quan digueres Calçonet,
“esbuca-li sa paret,
que aquest té es gendre marger”.
En aquell temps, ja se sap, el que no sobraven eren doblers, i quan es va entregar el seu fill Àngel Guillem, el primer que va fer en ésser a ca seva, va ésser demanar doblers a son pare, i contar-li que li havien pres una capsa de betum. El seu pare li va dir:
A devers cas Panderer
ara hi tenim un soldat.
Enc que el vegeu tan mudat
si fa s’ullastre esbrancat
no li caurà cap dobler.
Per fer ses sabates netes
betum anava a comprar,
si el provava de deixar
ja m’hi feien teresetes.
I jo amb ses lleis dretes,
ses que mon pare em donà
amb un mes d’habitar allà
me’n varen llicenciar
més de quaranta capsetes.
Si hagués escoltat mon pare
amb ses lleis que m’ha donat,
ja m’haguessin barrinat
es vernís de per sa cara.
El consell que li havia donat el seu pare, era que ho havia de compartir tot, que fos bona persona, que tingués bones relacions amb els altres, etc. Un pic “entregats”, feren un dinar de quintos, i quan es Panderer els va veure que menjaven amb aquella gana, i tots estaven tan magres, els va dir:
Ploraran ses jovenetes
quan aquests se n’aniran,
es alemanys els rebran
rient i fent mamballetes
i amb ses seves escopetes
es anglesos mataran.
Que diguin lo que voldran:
aquests vint quintos d’enguany
no fan quaranta unces netes.
Una en va fer a n’Antoni Morey, que era un al·lot molt lleig, i al seu pare li deien Es Coronell.
Son pare era coronell
però no tenia paga,
com li donaren llet agra
va sortir tan lleig com ell.
Batien per l’amo en Femenies, que feia de fuster, i li va dir: ” – Guillem, m’hauries de batre allò que tenc a veïnat d’allò teu; hi ha dos o tres cavallons, vés a cercar-ho i batre-ho”.
Quan va venir el vespre li va dir es Panderer :
Vaig batre per un fuster
que quatre garbes tenia,
quan vengué sa darreria
deu cavallons hi hagué.
Com s’arreglava? No ho sé,
mai no li veien de dia.
Durant el temps de la postguerra, en Salvador Clapat i en Simó Corona, que eren falangistes, pegaren de ple a la punta de Santa Eulàlia amb el cotxe que conduïen, i es Panderer i la seva família hi acudiren. Quan veren que no s’havien fet mal ni havien tomat cap pedra, l’amo en Guillem va dir:
Cantaven el Cara al sol
com és sa camia nova
i es cotxo va fer sa prova.
Salvador, vés-te’n tot sol.
I sort que es nostre marger
posà ses pedres de cap,
perquè en Salvador Clapat
les duia a dins es femer.
L’amo en Jaume Fumet segava amb la màquina i va anar a segar un tros de Son Arbona de s’Hereu. Va fer dues o tres voltes i quedà tot fet un desastre, i se’n va anar. Tornant de cap a casa, es va aturar a la caseta des Panderer a beure. Al cap de dos o tres dies, l’amo en Miquel de Son Serreta es va aturar a beure a cas Panderer i li va dir que en Jaume Fumet havia fet un desastre, amb aquesta glosa:
S’hortolà coix amb sa crossa
es passeja per allà,
i en Fumet quan va a segar
només tria sa més grossa,
sa que deixa la destrossa
i ja no es pot aplegar.
Es Panderer va contestar:
A modo des serverins,
modo de fer poca via,
en Fumet quan la tenia
llavors encara la rompia
en més de quatre bocins.
Una nit que havien fet matances, uns joves que begueren un poc més del compte anaren a cercar es Panderer perquè els fes un parell de gloses. Ell ja dormia, però els joves insistiren tocant a la porta. Quan s’aixecà, va sortir i els va dir:
A devers cas Panderer
sempre passa lo mateix,
mirau en beure de més
es suc lo que vos fa fer.
L’amo en Guillem tenia un gendre que havia fet feina amb els fossers, cada dia que passaven per ca seva, li demanaven per en Damià, i ell els va dir:
A n’es nostre Damià,
si el vos mirau de través,
de tant d’anar amb sos fossers
ja pareix es seu germà.
La glosa següent anava dirigida a l’amo en Ferragut, que era un home molt rabassut. S’havia llogat amb es Panderer i va caure d’un ametler.
Quan l’amo en Guillem el va anar a veure li va dir:
En Ferragut feia proves,
no li anaren gaire bé,
i va caure d’un garrover
un animal de nou roves.
L’amo Ignasi volia ser molt i no deia res a ningú, un dia va comprar un cabriol i es Panderer i n’Andreu Avellà el veren passar. N’Andreu va dir:
– Qui és aquest?
Vet aquí la resposta des Panderer :
Qui deu ser aquell senyor
que passa i no fa renou?
És un fill d’en Joan Brou
que du es correu de Maó.
Hi havia una dona a qui li agradava anar a robar, i també hi feia anar al seu home, encara que a ell no li agradava massa. Una vegada l’agafaren i la tancaren. Llavors es Panderer va dir:
Es roter de Son Durí
ara està en tranquil·litat,
perquè té es lladre tancat
que no el deixava dormir.
Hi havia al·lotes que es llogaven per anar a entrecavar a les finques. Normalment eren al·lotes joves, però n’hi havia qualcuna de vella. L’amo en Damià Mama, que en tenia de llogades, anava amb el carro carregat de dones que giscaven i feien renou. Es Panderer treballava al seu tros, i com que estava al costat de la carretera, s’aturaren i elles li demanaven que els fes una glosa, ell respongué:
Al·lotes, lo que heu de mester
és un bergant reposat,
que el tengui llarg i gruixat
i a sa punta reforçat
com una enclusa de ferrer.
Un vespre, vetllant a la fresca de la caseta de Santa Eulàlia, reunides totes les famílies que campaven per aquell indret, la dona des Panderer , na Maria Puça, va contar que feia uns dies havien anat a cosir a can Tomeu Boscaner, del qual eren veïnats, i que tenia una màquina de cosir que en aquell temps eren pocs els que la tenguessin. Es veu que de no emprar-la, s’havien criat rates dins un dels seus calaixos, i en estirar el calaix en sortiren unes quantes.
Quan es Panderer ho va saber, va dir:
Allà on hi ha senyores,
es pobres, què hi han de fer?
Mestre Tomeu Boscaner
té rates ripuntadores.
Mestre Tomeu Boscaner tenia un germà, el qual es va presentar a la Vila amb una dona de Palma. Aquesta dona, ben pintada i plantosa, provocava les xerrades de la gent del poble. El fet és que al cap de quinze dies de conviure, mestre Tomeu va morir. Per afegitó, havent passat poc temps de la seva mort, arribà un home de Palma denunciant que la dona havia enverinat es Boscaner. La justícia va decidir desenterrar-lo i fer-li l’autòpsia.
Es Panderer va fer una glosa com si ell hagués estat el germà del mort:
Es germà era tranquil,
de viu no se féu lluir,
però quan se va morir
féu més renou que en Xorxil.
Una altra glosa referida al Boscaner, que segurament havia fet el servei militar de caporal de segona, és aquesta:
Tomeu et conec fa estona,
sé que ets molt espavilat,
i també has estudiat
per dins Inca i Ciutat,
per Madrid i Barcelona,
deu anys en aquella zona
es cul hi has rossegat:
ara t’han examinat
i t’han fet cabo de segona.
Conten que un dia, la dona des Panderer va anar a comprar un poc de carn de be, a la carnisseria de l’amo en Bruno. Quan arribà a ca seva, l’amo en Guillem va trobar els seus fills que sopaven i tots mastegaven aquella carn que era molt forta, i no la podien arribar a desfer. Va demanar a la seva esposa quina classe de carn era la que havia comprat, perquè pareixia carn de boc.
La seva dona li va contar el que havia passat i el vespre, dins el cafè de Can Maco, va entrar l’amo en Bruno, i esPanderer li va dir:
– Quan va venir el Rei en Jaume I, va dur unes cabres que deixà per la muntanya i essent que la seva descendència encara és viva, l’amo en Bruno ha mort un boc descendent d’aquelles cabres, i quan estava per morir, el boc va dir:
Simó mata’m aviat,
i no em facis mala cara,
que et recordes sa vegada
que aquells padrins de ton pare
donaren fel i vinagre
a Cristo Crucificat?
Mentre sopaven el petit li diu a sa mare (per boca del glosador):
Ma mare va anar a comprar
un poc de carn de camussa,
hasta es al·lots i sa cussa
se provaven a estirar.
– I ma mare, d’on l’heu duita?,
perquè això pareix bocot.
Em va dir és xuetot,
l’heu de coure a poc a poc,
dilluns posau-la en es foc
i es dissabte serà cuita.
Mon pare hi anà de seguida,
de tot se volgué enterar,
ho sap d’un frare d’Artà,
des que du sa llibreria,
tres-cents catorze anys tenia
des baptisme per ençà,
i quan el varen batiar
de vell que era, no boquia.
En Bruno, aqueixa lacra,
no me tornarà enganar,
si carn li anau a comprar
i és d’aquell bocot d’Artà,
si és en temps de sembrar,
serà cuita en temps de batre.
Es boc feia molta veta,
dins ses muntanyes d’Artà,
de cop que el varen pillar
tot d’una va anar a parar
a ses ungles d’un xueta.
A ca nostra, teresetes,
arribam a fer de tot,
tant els és pegar de boc
com es cuinar farinetes.
Una de les cançons més populars fetes des Panderer es refereix a un episodi ocorregut a ca uns veïns de Santa Eulàlia, els Ferraguts, que eren gent un poc endarrerida. Una vegada mataren un ase vell a tocs, perquè no volia batre. Es Panderer ho contava així:
L’any passat en va collir,
hasta per dur-ne a l’Oferta,
qui té molt i no va alerta
molts de pics li passa així.
Es dematí el va segar,
es vespre quedà lligat
i es negoci preparat
per batre-lo el s’endemà.
S’ase era molt furiós
però poc conversador,
va dir que per batre-lo
el trobava un poc verdós.
Es carretó cap a s’era
el matí del s’endemà,
es treball se sortejà,
i a sa madona tocà
cantar ella sa primera.
Devers les onze només,
sa madona va cridar:
– Si no em veniu a ajudar,
s’animal se’n vol anar
a s’ombra des garrovers.
Aquí son pare cridà
tots es fills mascles pes nom.
– Pegau-li un poc per hom,
que un tot sol se’n cansarà.
Li pegaren amb un ferro
reforçat d’en temps primer
i a s’ombra des garrover
va fer sa mort i s’enterro.
A s’ombra des garrover,
s’ase va fer testament
i no els pogué dar entenent
que de jove era un valent
de bon servei que va fer.
I l’amo encara digué:
– Sempre has estat mal present.
Tot eren crits i dolor
i tot desditxa i plorar,
quan el veren badallar,
sa madona demanà:
– Vull que li facin demà
enterro de braça major.
Enterro de braç major,
amb capellans i vicari,
li passaven es rosari,
jo hi era amb so guitarró.
Es diumenge dematí
vaig encontrar sa madona
que duia pomada bona
pes pixador untar-li.
Quan despedien es dol,
en Toni plorant va dir:
– Encara tenc d’encabir
un fill seu, si Déu ho vol.
Son pare va dir: – Esburbat,
no siguis pernejador,
el comprarem petitó,
que no saps que era sanat?
Un pic mort l’ase tapat al corral.
Quan el treien de ca seva
na Maria amunt alçava,
per por de refredar-lo
i li va dir a en Simó:
– Agafa’l pes pixador,
que té més bona agafada.
Hi havia un veïnat, en Joan Valls, que tenia un ase. Era el temps de batre, i amb la seva dona es barallava molt amb l’ase. Després d’una d’aquestes baralles, alguns demanaren al Panderer , què havia passat?
Ell va dir:
En Joan Valls i Miró
amb s’ase s’ha barallat,
segons lo que m’han contat,
s’ase tenia raó.
L’ha posat en ració,
abans que batés es blat
i ara que ja l’han entrat
tan sols li dóna segó.
S’ase va dir a sa porcella:
– Què t’ha dat per ració?
– Una mica de segó
que cap dins una pipella.
La següent cançó fa referència a uns veïnats que tenia l’amo en Xesc Lau i el seu cunyat, es Cigaló. En Miquel Cigalóva ser el primer de la seva família que es va entregar a aviació, i es pensaven a ca seva, que quan passava un avió, ell hi anava a dins, per tant, molta de gent se’n burlava. Es Panderer li va dir:
Si passes per Son Bauló,
veuràs ton pare i ta mare,
es germà i sa germana,
i es teu cunyat es pastor,
fent feina de lo millor
com si anessin a escarada
per guanyar bona soldada,
per donar a s’aviador.
Només fan es revoltons
en passar per Son Bauló,
i son pare en veure-lo
de cop li agafen torçons.
Volia armar politxons,
llavò pensà de que no,
que és es primer aviador
de raça de Cigalons.
En Xesc Hereu, era un home de pell molt obscura, i els matins li agradava molt pasturar pels bars i beure. Un matí va entrar dins Can Maco i es Panderer li va dir que per llaurar una quarterada en pegaria una panxada, i en Xesc li va contestar: “Jo pos messions que sortiré a les deu i llauraré tres quartons”. Es Panderer li va respondre:
Francesc, amb so xerrar faltes,
i no posis messions,
tu llauraràs tres cortons
quan siguis blanc com es altres.
Un grup de persones passejaven per Inca amb un cotxe d’en Ginart, i es Panderer va dir:
Una guarda de xofers
aferrats a n’es manillar
arribaren a aplegar
amistat amb sos inquers.
Contaren que a Inca hi havia un rector que era una persona molt perfecta, sols tenia la tara de tenir el coll una mica tort, i es Panderer li va fer aquesta glosa:
No tenia cap lletjura,
més que un poc es coll tombat,
sempre m’havia estranyat
com no li havien posat
un bocí de ferradura.
A l’entrada de la República, la gent del poble parlava sobre un hipotètic repartiment de les terres dels rics entre els conradors que faria el govern que havia entrat. Un dia, parlant d’aquest tema, es trobaren tres glosadors margalidans: en Miquel de Son Serret, en Tià de s’Estret i es Panderer .
El primer va dir:
Dirà a n’en Julià
que em deix dins sa torrentera
deu quarterades a espera
i no frisi amb so cobrar,
gastos de misser si en fa
‘niran a cobrar a ca seva.
El segon va respondre:
Jo diré a n’en Julià,
si no hi ha inconvenient,
que en lloc de deu siguin cent
i no es miri amb so canar,
que es modo de governar
enguany serà diferent.
Va acabar es Panderer dient:
Tu prendràs dins Son Real
i aquell a dins Son Bauló,
prest veuràs qualque senyor
cercant col·locació
per fer de llimpiador
de bacins a l’hospital.
A un home que era molt lleig, li va fer la següent glosa:
Hi ha temporades fees
i a aquesta l’hi tenim,
es fill de na Garrovim
sembla un mascle de moneies.
Madò Coves tenia una filla casadora, i es Panderer li ver fer aquestes gloses:
Madò Coves torna tonta
per una filla que té,
es passeja pes carrer:
“Ala, fadrins, qui la’m compra?
Aqueixa que és sa més gran
li diuen Tonina Coves,
li hem de fer cançons noves,
pes poble les cantaran.
Una vegada una guarda d’al·lotes s’aplegaren per anar a nedar a Can Picafort. Passant per davant la finca des Panderer , feien molt de renou, giscaven i cantaven, pareixia una festa. Es Panderer les va veure tan contentes dins el carro, acompanyades de dos homes, i mentre passaven els digué:
Na Gual i na Caminera,
i sa filla d’en Cap Brut
agafen un gat pelut
amb un pam de sabonera.
Qui ho sap és es Panderer
que les va veure passar,
totes solien miolar
com ses moixes pes gener.
Ja te pots (a)preparar,
Colau, de draps i braguetes,
per aquestes jovenetes
que varen anar a la mar.
En ‘Vellà des camion
que tocava sa botzina,
en Guirràs deia camina
vull palpar ara que hi som.
Madò Moll contava que anava a treballar al camp, i se n’havia de cuidar de moltes coses, com donar menjar a les gallines, conills, i d’altres animals, cavar les llobades de la finca, i en ésser a ca seva havia de cuinar, i moltes feines més. Es Panderer , que sabia que feia molta feina, li va dir:
Dones que són adesades,
sols a la vila una en sé,
dóna ordi i fa jersei
llavors cava ses llobades.
Madò Moll i la filla major des Panderer anaven a sa Pobla amb bicicleta, i devers la possessió de Sa Torre, madò Moll va llenegar i va caure dins la síquia que passava plena d’aigua. S’aturaren a Sa Torre, i el seu marit li va dur roba eixuta. Quan contaren el fet a l’amo en Guillem, ell va dir:
Quan la mir de coa d’ull,
que mir quina planta fa,
m’ho hauries de dir ben clar
per què és que vares posar
sa patafena en remull.
Els fills des Panderer jugaven amb altres al·lots pel carrer, i volien formar un conjunt de músics, es barallaven perquè un volia tocar el piano, l’altre un altre instrument, i no s’arribaren a posar d’acord. L’amo en Guillem els digué:
En Joan es saxofons,
na Maria pianista,
na Moll sa vocalista
i tot ho fan per collons.
Una veïnada de l’amo en Guillem va comprar una porcella, la qual no volia menjar, i ell li va dir:
Na Maria Fil comprà
a mon pare una porcella,
li dóna brou d’escudella
per veure si engreixarà.
Anant cap a sa Pobla, amb els carros, una dona demanà a l’amo en Guillem que li fes una glosa. Ell li va dir que si n’hi feia una la picaria, i ella respongué que la fes:
Na Cuixa des Colomer
té dues filles garrides
i un mul amb dues llupies
una a cada part d’anquer.
Es Panderer va llogar l’amo en Tomeu Colom, picapedrer, per fer un poc d’obra a Santa Eulàlia, i es veu que alguna cosa no va anar bé, i ja va tenir la glosa arranjada:
L’any passat per fer una prova
vaig llogar en Tomeu Colom
i pensant fer-me un forn,
me va parar una llova,
si hi haguéssim estat devora
mos mata a tots quants som.
Sa meva dona em digué:
– No tornis a llogar en Colom
que a tots dos vos tuparé,
perquè es porxo que em va fer
ja fa lo mateix que es forn.
En Tomeu d’Inca feia feina a s’Abeurador, i es Panderer estava per allà amb dos homes més, en veure’l li va dir:
Ditxós que podrà comptar
fins trenta, quaranta i mil,
si el vos mirau de perfil
pareix en Xesc Garruà.
El fill petit des Panderer , en Joan, havia de presentar una comèdia titulada En Rafel i na Rafela. L’amo en Guillem li demanà què havia de dir, i ell li contestà que encara no ho sabia.
Son pare li digué:
Tots es que seuen en terra
segur no trabucaran,
ara veureu, sortiran
en Rafel i na Rafela.
Quan es Panderer era petit, va anar a les festes de Maria de la Salut, i com era costum, anaven a adorar la Mare de Déu, pujaven per un costat i baixaven per l’altre. Tots els al·lots deixaven al caixonet una peça o un velló, i ell no en deixà cap. Els altres li demanaren per què no havia deixat res. Ell contestà que en ésser a baix quedaria bé amb la Mare de Déu i li va dir:
Mare de Déu de Maria,
me n’he d’anar perdonat,
si cap cèntim vos he dat
són senyes que no en tenia.
Una altra versió diu:
Mare de Déu de Maria,
a veure-vos som anat,
doblers no vos som donat,
era perquè no en tenia.
Pesant uns sacs que havia de vendre, el comprador posava un peu damunt la bàscula amb l’excusa de mirar el pes, es Panderer que se n’adonà, va dir:
Saps què va dir es Panderer
quan va veure sa romana?
– Si lleves aqueixa cama,
pesaria un poc més bé.
També tingué problemes amb la fiscalia de taxes, perquè no volia pagar el que li demanaven, i quan arribaren les autoritats els va dir:
Bon dia l’amo en Martí.
Bon dia l’amo en Bonnín.
Sé que mos han duit aquí
perquè no miràvem prim.
Per les festes de Sant Antoni, els seus fills feren una carrossa i feia molt de temps que al poble no es feia festa, però va venir un rector nou i la va organitzar. Quan la processó passava pel pouàs, es Panderer va dir:
Sant Antoni estava
damunt un cap de brancó,
si no mudam de rector
Sant Antoni no tornava.
Es Panderer tenia devers dotze anys quan es va casar una vídua. En aquell temps quan es casava una vídua, li feien foc i cançons, també tocaven corns, etc. Perquè havien fet molt de renou, el se’n manaren a la Casa de la Vila, i allà quan arribà el batle li demanà:
– I tu, què hi fas aquí?
M’han posat per empleat
de sa Casa de la Vila,
si voleu que vos ho diga
just per un corn que he sonat.
Es Panderer va vendre es cavall al Boscaner, i es Boscaner a en Foteu. Aquell cavall cada dia que passava feina més feina i anava més magre. Un dia, quan va passar per devora es Panderer , el cavall li va dir:
Que em voleu o no em voleu?
O sinó me penjaré,
ni em convé es Boscaner
ni es seguir amb en Foteu.
Quan es Panderer va venir de Cuba, no sabia molt bé què havia de fer. Un li deia “has de fer això”, un altre “has de fer allò”, etc. i ell els escoltava a tots, i finalment va dir:
Un consell me varen dar:
– Vols viure? Fet carreter.
I jo per campar-me bé
s’aparejo vaig armar.
Ara l’hauré de deixar
pes motiu que vos diré:
que entre es ferrer, es fuster
i es pillo des selleter
tot quant guany les puc donar.
Madò Capona va demanar a l’amo en Guillem:
-Com va?
Ell va respondre:
No em puc aturar que fris,
no és que em véngui una estona,
na Magdalena Capona
se tiny es cabells de gris.
A un home que anava sempre amb la roba bruta, li va fer aquesta glosa:
Això que és s’ase que brama?
Ara deu cridar en Miquel
per veure sa beixamel
que duu per s’americana.
Un dia de matances, va convidar la gent per a l’any vinent amb la següent glosa:
Tots ja quedau convidats
a matances l’any que ve
i un camaiot vos daré
a tots es més bons al·lots,
però enguany n’hem de fer pocs
que tots els hem de mester.
Un pastor guardava unes seixanta ovelles, i un dia s’entregà per Santa Eulàlia, amb la meitat. Això era perquè l’havien agafat amb estraperlo, i havia hagut de vendre la meitat del ramat.
Passaren unes setmanes i comparegué amb la meitat de les que li quedaven, i el motiu era el mateix. Veient aquesta situació es Panderer va dir:
Cada pic que el ‘gafaran
a sa guarda pegarà.
Saps qui és que ho pagarà?
Es pobre Pere Joan,
aviat sols el veuran
amb so gaiato i es ca.
Un dia va anar a missa a sentir el predicador amb un fill seu. Quan arribà a ca seva, la seva esposa li demanà d’on venia, i li va dir que de missa. L’esposa estranyada, li va demanar:
-Tot sol?
I el seu fill va dir que no.
Ell respongué a la seva dona:
No que no hi he anat tot sol,
hi havia es Cigaló,
en Simó Pentinador
i llavò en Pere Fiol.
Una vegada parlaven n’Antoni Moll (un gendre seu) i en Ferragut, que anirien a pescar, i de si durien molt de peix, i bravejaven de saber pescar. S’aturaren a Can Carabassa a cercar mistos, i entre la conversa es Panderer els va sentir i els digué:
Pregau al Bon Jesús,
ningú vos molestarà,
quan en tengueu un quintà
veniu i no pesqueu pus.
Estava dins Can Maco, i va entrar en Tomeu Bosco, que havia comprat una egua, i contava que el diumenge l’havia donada al cavall i el dilluns va dir que havia quedat plena:
En Tomeu Bosco canvia,
s’ha posat amb bestiar,
aquí una egua va comprar,
es diumenge la donà
i es dilluns ja es coneixia.
Es passejaven pels carrers en Tòfol Calet, en Tòfol de Son Serret i es Panderer , fent cançons a les cases que feien matances, i a una on hi havien fet coques li va dir:
Volem coca, volem coca!
va dir en Melico gruixat,
respongué s’altre Melico:
– No mengis tan afamat,
que no la t’acabis tota.
D’aquesta glosa que va fer amb motiu d’haver-se desbocat un ase, i que la gent el perseguia pels carres del poble, ens n’han arribat dues versions:
Eren cent a darrere ell
i no el podien seguir,
a s’ase d’en Simoní,
que s’ha tret es cabestrell.
És s’ase d’en Simoní
que s’ha tret es cabestrell,
tot es poble darrere ell,
ningú el podia seguir.
Durant el Moviment, el poble anava molt escàs de tabac, i amb un jove comentava la situació tan dolenta que es passava en general. Es Panderer li va dir:
En Franco se fuma puros
i es cunyat es quarterons,
sa Falange picadura,
tu et fumaràs es collons.
A s’estany no hi ha tabac,
a Mallorca es pa curteja
i en Franco que malaveja
que a Espanya tenguin es blat.
L’amo en Guillem estava a sa Dragonera, i l’amo n’Andreu Avellà va anar a cercar un porc amb un carro estirat per una mula. Per dur-la a ca l’amo en Valerí. Quan foren vora del pont anomenat de na Reinés, la mula va caure. Essent així que la mula li va dir a l’amo n’Andreu Avellà:
Si no em veniu a aixecar,
no vull dur a ningú més,
en es pont de na Reinés
sa mula es va agenollar.
En temps de matances, es Panderer va llogar en Miquel Carabassa, que deien era un bon matancer. A l’hora de matar el porc, li va ficar la ganiveta i el porc no es moria, perquè no l’hi havia ficada bé. Aquí que es Panderer li va oferir un ganivet molt llarg que havia duit de Cuba, i amb ell tampoc va estar encertat, fins que finalment, el varen haver de matar d’un cop de picó al cap. Acabada la feina, es Panderer li va dir:
Si heu de mester un matador,
‘nau a cercar en Carabassa,
vos preparau d’una massa,
destral, aixada i picó.
L’amo en Guillem Pineda era una fadrí vell, que sempre feia coses amb carros, en comprava i venia, i finalment va armar dos cabriols, per fer molta via. Es Panderer li va dir:
En Pineda cada dia
mos fa titurotos nous,
tenc por que amb dos cabriols
no arribi a fer massa via.
En Guillem Milà era un jovenet que estava a Sa Caseta Vella, pasturant vaques, i un dia es Panderer li va dir:
Això de vaques i bous,
Guillem, ja ho pots deixar anar,
perquè no et podràs comprar
per festes uns calçons nous.
En Manera va dur un camió de roda plena, i quan partia de la Vila el sentien des de la punta de Santa Eulàlia. Cada dia tenia un entrebanc o altre, i en certa ocasió va esbucar un pont des Boter:
Es camió d’en Manera
té molta força, ja ho sé,
lo que va esbucar primer
es pont d’en Joan Boter,
sa paret des Panderer ,
i aqueix pardal de xofer
mai va per sa carretera.
Es seu fill Àngel Guillem i en Cigaló eren molt aficionats a la caça, i sempre cercaven cans bons i molt caçadors. EsPanderer els va dir:
A devers cas Cigaló
des que tenen aquest ca
no s’hi poden acostar
tot són pues d’eriçó.
Jo m’he carregat un feix,
no sé si l’arribaré.
A devers cas Panderer
també passa lo mateix.
A continuació venen una sèrie de gloses que podríem dir polítiques, referides a l’Ajuntament d’aquell temps.
A la Vila ha ha cabrers
i ses cabres que fan tala,
aquests perduts de la Sala
mos cerquen fotre es doblers.
A dins Santa Margalida,
sa gent descontenta està,
a s’Ajuntament que hi ha
l’haurien de traspassar
a s’altra part de la mar,
que no poguessin tornar
i que allà hi fessin sa vida.
– Lo que dius no m’agrada,
qui les daria menjar?
-Es petits a pescar,
es segonets a torrar,
la resta que quedarà
que begui aigua salada.
Bielet les ho diràs,
qui ben servit mala paga,
aquí tothom està magre
però s’alcalde està gras.
Amb motiu d’haver-lo aparaulat per una feina devers Artà, la qual no estava massa segur de cobrar, li inspirà aquesta glosa.
Un home que seu reposa
i si jeu reposa més,
un home sense doblers
onsevulla ja fa nosa.
Si diuen que m’he perdut
per ses muntanyes d’Artà
i si a més no he de cobrar,
val més estar ajagut.
El fill petit de l’amo en Guillem, en Joan, jugava una vetllada amb na Rosa Fil, una nina veïnada seva. Ell deia que volia ser barber, i ella perruquera. Quan la mare de la nina va anar a cercar-la per anar a dormir, es Panderer els va fer aquesta glosa:
Ja hem acabat sa vetllada.
A dormir i passar-ho bé!
Si et colgues amb so barber,
demà estaràs afaitada.
Un rector que no era massa apreciat pel poble, es va veure en la situació d’haver-se’n d’anar si la gent no l’acceptava. Per tant, demanava mostres de suport per tal de poder quedar. Davant aquest fet, es Panderer li va fer aquesta glosa:
Es rector va fora rampa,
se sent vena de guanyar,
promet i diu que farà
de cada vot una estampa.
Cada femella que encontra
li fa senyes amb sa mà,
si és jove la fa aturar,
si és vella li diu ben clar:
– Ja vos ne podeu tornar,
adiós, Déu vos faci santa.
Un fill seu havia de deixar l’escola de cals “hermanos” de la Salle, perquè havia d’anar a fer feina amb ell. Davant la situació, el seu fill li digué que no sabia com acomiadar-se, i ell li digué que ho havia de fer de la següent manera:
Totes quantes d’avaries
tenc aquí les me’n duré,
mon pare no li convé
fer mesos de quinze dies.
Un dia ballaven a l’era des Panderer , i va fer un parell de gloses al seu fill Andreu:
Si em feis agafar una branca,
correreu fins a Sineu,
balla molt millor n’Andreu
que en Rumbo i en Joan Branca.
N’Andreu amb aqueixes potes
per ses festes va ballar
i amb mitja hora va tomar
més de vint-i-cinc al·lotes.
N’Andreu ‘nava amb sa pota alta,
se pensava ésser fadrí,
només senties a dir:
– Ara n’ha tomada una altra.
Quan es Panderer es va mudar de casa, i va anar a viure al barri de s’Abeurador, es va acomiadar dels seus veïnats, d’aquesta manera:
Es dir adéu dóna pena,
però vénc a dir-vos-ho:
si heu de mester cap favor
d’aquest humil servidor,
estaré a s’Abeurador
a veïnat de Can Pep Llema.
Un tal Mateu, que manava el camió de ca l’amo en Sebastià March, va tombar un pal d’electricitat devora casPanderer . Tot d’una va tenir la glosa armada:
Jo i en Mateu a sa guerra,
faríem més de deu mil,
aquest pic ha estat en fil,
si hi tornau, estau tranquil,
que s’enfront anirà enterra.
A un caçador que berenava dins el cafè, abans d’anar a caçar, li va fer aquesta glosa:
Feis que aquest estudiant
no se talli de sa barra,
ell menja pa i sobrassada
i tot lo que té davant,
es deu pensar que caçant
es guanyarà sa soldada.
Un dia parlant amb la seva dona, sobre si els fills havien d’estudiar o anar a fer feina, fa dir:
-Maria no en parlem pus,
si a n’es fill vols dar carrera,
ell serà un metge crostera,
serà un menescal bandera,
o un apotecari de rus.
El sogre des Panderer tenia el mal nom de Caninga, perquè havia estat a Cuba, i sabia ballar la caninga, que era un ball d’aquelles terres. Com que també era un poc aficionat a beure, n’hi va fer moltes de gloses, algunes de les quals hem pogut recollir, són les següents. Amb motiu d’haver-se’n anat a dormir vora el melonar per guardar els melons que tenia molt gelosos. Com que anava ben begut, aprofitaren per prendre-li els melons:
En Caninga té un dengue
i el se vol fer respectar,
per un pic que s’engatà
es melons li varen prendre.
Tenia una somera molt peluda, que de tant de donar-li menjar va engreixar molt, i ell es pensava que estava embarassada, però era de tant que menjava. Per fer-li befa, es Panderer va dir al seu fill Manuel:
Sa somera des padrí
enguany mos ha de fer un ruc,
serà petit i pelut
i el m’ha de regalar a mi.
En Rubí era un home que treballava a la farinera de Can March, de xofer, i feia proves perquè no sabia conduir. Una vegada reculant, no se n’havia adonat que darrere es Panderer hi tenia el carro, i fent marxa enrere el va arrossegar uns quants metres. Quan es Panderer ho va veure li digué:
En Rubí fent de xofer
per aquí fa marxa enrere,
si toma sa farinera
no li basta tot quant té.
Un dia plujós, anava es Panderer amb el seu fill damunt el carro de la finca de Santa Eulàlia. Arribant a s’Alqueria, uns margers havien fet una mica de cobri amb un parell de pedres i branques i on hi posaren un cartell que deia “Hotel Perú”.
No podem ni jo ni tu,
d’homo a homo no és igual,
com es fill de na Venal
hospedat a s’hotel Perú.
En Bernat Garriguer i en Manolo, fill des Panderer , estaven llogats a Son Serra. Un dia anaren a Santa Margalida amb el carro estirat per una mula molt vella. Al poble li donaren menjar quan parlaven amb l’amo en Guillem, i ell se n’adonà que la mula no feia renou quan menjava.
Es Panderer va demanar què li passava a la mula, i en Bernat li va contar que, com que era una mula molt vella, no tenia barram i per això li donaven faves banyades en aigua, a fi que fossin fluixes perquè tengués bon rosegar.
Tot d’una els els va dir:
Diràs a n’es garriguer,
que digui a sa garriguera
que, vist que sa mula és vella,
li faci un poc de puré.
Passejant per la plaça de la Vila, un parell d’homes conversaven amb ell, i li digueren que no el veien mai per la plaça, com era que no hi anava, i ell els respongué:
Tots es qui estan per sa plaça
ells no tenen res que fer,
voltros lo que heu de mester
és un viatge de quatre.
Fent feina per Can Picafort, un grup d’homes anaren a dinar a ca madò Rossa, que era una dona que tenia un bar. Fent broma, els joves li preguntaren pels ous de les lloques i ella es va enfadar molt. Es Panderer veient aquell embolic, li va dir:
Un deia que era en Tusí
i s’altre es de ses Fusteres,
miraren per ses voreres,
per dins ses mates mosqueres
i es ous no varen sortir.
Madò Rossa vos vull dir,
que amagueu es caragols,
i estau alerta a n’es ous,
que no passi lo d’ahir.
A la Vila hi havia un rector, que quan va arribar era molt popular, però després ja no ho va ser tant i la gent no el mirava amb bons ulls. Aquesta és una glosa que li va fer:
Es primers anys va fer bonda,
duent es mal amagat,
estudiant es soldat,
meam en aqueix poblat
de quin modo l’ha de fotre.
Al cap d’un temps, el rector va comprar un cotxe, i mai no hi volia dur ningú. Anava sempre tot sol. La glosa que li va fer l’amo en Guillem diu així:
Es rector fent es nyeu-nyeu
un bon cotxo es va comprar,
i es que li varen pagar
són quatre tontos que hi ha,
ell colca i ells van a peu.
Així ens ho ha contat na Margalida Gual, que el seu pare i l’amo en Bruno varen comprar una egua a Artà, estava molt magra, i no sabien que estava plena. Arribà el moment de parir i cap dels dos mai no s’havia trobat davant d’un esdeveniment com aquest, ja que d’animals no hi entenien. Decidiren cridar es Panderer , que era un home experimentat i a més a més veïnat seu. El pare de na Margalida va dir a l’amo en Bruno que no anés a cercar esPanderer , perquè tot el poble ho sabria, i els faria moltes gloses. En Bruno no en va fer cas i anà a cercar l’amo en Guillem. Quan va arribar es Panderer , el primer que va fer, va ser dirigir-se a na Margalida, que era una nina, i li va dir:
Vés a dur una taleca
per posar-hi un poc de blat,
tenen es pollí tapat
i s’egua que no s’aixeca.
Bruno, vés-te’n escapat,
malaveja de fer via,
passa per sa sagristia
i duu es combregar aviat.
M’agraden ses coses clares,
sense anar a discutir-ho,
camamil·la de Maó
bona per ses egües magres.
Com s’egua coloniera
dins Mallorca no n’hi ha,
qui la vol veure trotar
devers les onze ha d’anar
damunt es puig de Sant Pere.
Es Panderer va comprar una màquina de segar, i a la primeria no segava bé, i feia proves. Va dir al seu fill:
Mon pare se’n va amb ses vaques,
jo me’n vaig amb so segar,
gavella que sol tirar
no hi ha cap americà
que dugui tantes butxaques.
Al cafè de Can Carabassa, s’hi jugava a tuti, i en Tomeu Fraret va perdre molt, es Panderer li digué:
M’agrada molt s’albergínia,
avellana i cacauet.
I l’amo en Tomeu Fraret,
si juga tant de cuquet
haurà de vendre es Clavet
o sa finca de sa sínia.
Dins el mateix cafè s’hi feien vendes de bens i altes animals, i els bens que volien vendre estaven tocats d’alguna cosa: un tenia les cames molt llargues, un altre tenia els senyals inflats, etc., però tots estaven molt magres. EsPanderer els digué:
Es matí quan he arribat
estaven fent gestions
referent a sa cartera,
i en Bossa i en Dragonera
són es que van més rodons.
Dues al·lotes que es varen casar ja avançades d’edat passaven un dia per davant cas Panderer , el saludaren i li demanaren una glosa, ell els digué:
Sa roba cosida a casa
és més forta que es vellut,
que no brama quan és ruc,
llavors brama quan és ase.
A en Damià, un gendre de l’amo en Guillem, li oferiren terres per conrear, però totes eren dolentes per sembrar-hi, i demanava opinió al seu sogre sobre les terres noves que li oferien, així li digué:
Ja pots anar a sa Teulada
d’amitger si hi vols anar,
a n’es nostre Damià,
sempre li solen cercar
finques de corna gruixada.
Allò és terra de cucanya
i hi habiten sebel·lins,
hauràs de fer es clots endins
per arribar a sa llivanya.
Va fer una glosa a un veïnat, l’esposa del qual nomia Agustina:
A s’era des Panderer
ara hi canta un rossinyol
i si ara hi vaig tot sol
segur que l’hi agafaré.
Un home s’ho imagina,
moltes vegades va errat,
quan el vaig tenir agafat
era es boc de n’Agustina.
N’Andreu Panxeta havia comprat cinc o sis quarterades i també va comprar un cavallet. Li va dir amb accent valencià:
No “t’acuerdas” cavallet
“cuando eras pescador”,
“porque” encara fas olor
de ses “moscas” des jarret.
En Tomeu d’Inca, un home que tenia molt de nas, i feia una síquia devora el Bar de Can Maco, li va dir:
No és ric qui té bona finca,
no és ric qui mata un porc gras,
és ric aquell que té un nas
tan gros com en Tomeu d’Inca.
Al bar de Can Carabassa, amb motiu d’una partida de cartes, un tal Pau havia guanyat els doblers a tots els altres i esPanderer va fer aquesta glosa:
Saps què diu es Panderer ?
Si voleu cantar cantau,
i si vos voleu tirar en Pau
a tots vos convidaré.
A un que tenia fama de lladre, li va dir:
Jo ho sé de sentir-ho dir,
que a sa mare tant robava,
tota sa nit navegava,
però en de dia a dormir,
només anava pes camí
ses vegades que s’errava.
Glosa feta a en Pep Butzeta:
En Pep Butzeta se’n riu
i enguany no li anirà bé,
a s’era des Panderer
es que hi va, ha d’anar viu.
En Rafel té mal de ventre
i en Manolo també en té;
des que en Pep és carnisser
mos va dar sa carn pudenta.
A en Domingo Panerer, que va deixar l’al·lota per festejar-ne una altra li va dir:
En Domingo Panerer,
de poc ençà molt s’estufa,
ha deixat anar na Fussa
per anar a cas petrer.
En Manolo, fill des Panderer , feia nedar llagosts dins d’una pica, quan son pare el va veure li digué:
Manolo fracassaràs,
crec que tots ho veurem,
tothom viu amb s’art que pren
i tu amb aquest no en viuràs.
En Miquel Avellà va manllevar un capserrat a en Salvador Carter, que era un home que tenia els ulls molt grossos, i ja estava cansat de dir-li a n’Avellà que li tornés. Es Panderer li va dir a en Miquel que quan li tornés li digués:
No és aquí ca n’ulls de peix,
es que du es mal amagat?
Vet aquí es capserrat,
i no m’emprenyis més.
Aquestes gloses les m’han contades en una xerradeta amb madò Francisca Planas Socias, madò Joana Aina Estelrich Moragues i n’Antònia Garau Fiol.
Es veu que varen prendre l’al·lota a un amic des Panderer, i quan ho va saber va dir:
Mira-te’l aquest pardal,
que li han presa s’al·lota,
i ara sa seva bajoca
la posarà en aigo amb sal.
A una dona que va fer clar quan va pastar:
Sa mare de n’Angelina
va pastar i va fer clar,
i va haver de manllevar
catorze almuds de farina.
Parlava d’una mula que era molt vella i estava magra i malalta, i quan veia el seu amo li deia:
Sa somera des pobler
ja treu contes tota sola,
quan veu es corb que vola
vet allà es meu mercader.
Una glosa que va fer al seu fill petit, en Joan, quan jugava amb altres amics encalçant llagosts.
Tots es que encalcen llagosts,
sa fruita verda els esmussa,
en Joan de ca na Puça,
ho ha fet millor de tots.