ELS GLOSADORS

Amb el nom de glosadors s’ha designat a Mallorca i Menorca, des de fa segles, els versificadors populars que improvisen les seves gloses o cançons i que les reciten o canten amb una tonada molt característica. Històricament es consideren una reminiscència llunyana dels joglars medievals, amb els quals coincideixen en molts aspectes, com el fet d’esser protagonistes d’espectacles populars, en el contingut informatiu de moltes gloses, en la presència d’elements musicals melòdics i, de vegades, d’acompanyament amb instruments musicals com la simbomba.
Els glosadors han estat una peça clau en determinades festes tradicionals, especialment les relaciones amb Sant Antoni. Componen les seves obres d’una manera improvisada o bé amb reflexió i a poc a poc, tot sols o bé en competència amb altres. La seva obra ha estat sempre molt acceptada pel poble i sovint s’ha tradicionalitzat, per això ha constituït una de les fonts bàsiques del cançoner popular.
  En el segle XIX, el ressorgiment de l’interès per les tradicions i un context històric que feia possible la crítica social i política d’un costat, i la popularització de les arts gràfiques, de l’altre, va fer possible  que la poesia popular, fins aleshores de tradició exclusivament oral, començàs a esser impresa. Gràcies a aquesta difusió escrita, les gloses o els glosats, a més del seu vessant festiu i informatiu, van adquirir una nova dimensió que les va convertir en una arma de crítica i difusió ideològica.
En aquest context va venir al món i va començar a glosar l’amo en Guillem Crespí, es Panderer. És coneguda la seva amistat i la seva afinitat ideològica amb l’amo en Miquel de Son Serreta qui, abans de la guerra civil, va publicar glosats on la crítica política i la difusió ideològica hi eren ben explícites. Fins i tot s’ha arribat a dir que es Panderer col·laborà en la confecció d’alguna d’aquestes plaguetes, però el cert és que no tenim constància que mai n’arribàs a signar cap. La tragèdia de la guerra civil va tallar brutalment aquestes manifestacions crítiques amb el règim vigent i mai no sabrem si hauria arribat a publicar alguna cosa, si les coses haguessin anat d’una altra manera. Les gloses que ens han arribat de l’amo en Guillem no són de doctrinarisme polític -no era el seu estil ni entrava en la seva particular concepció del món- encar que, a vegades, s’hi fa referència a una realitat amarga i difícil que té el rerafons polític de la guerra i la postguerra. I fins i tot, en algunes gloses que semblen esser anteriors, usava un to crític ben explícit envers els estaments poderosos ( govern, rics, capellans), però sempre des de la perspectiva de la seva vivència personal dels fetes i sense transcendir a la propaganda idològica. El veritable centre de les gloses de l’amo en Guillem és la vida quotidiana. Qualsevol anècdota li era bona per fer una glosa i per abocar-hi aquest profund sentit de l’humor i la gràcia amb que es Panderer sembla que feia l’ullet i despertava un somriure -o una rialla oberta, a vegades- en tots aquells que l’escoltaven i també en nosaltres, encara que estam ben allunyats del món que li tocà viure a ell. I és que aquesta ironia amb que veié tot el que l’envoltava fa que les anècdotes transcendeixin la seva circumstància i ens arribin amb tota la seva frescor.

Un recurs ironicosatíric que utilitzava molt sovint era el de fer paral·lelismes o comparacions, que a vegades sorprenen per la seva subtil ingeniositat: així per exemple en la glosa en què retrata el perfil de l’amo en Sigaló:

Es Sigaló té un nas
que de mida li està bé,
però no hi ha cap picapedrer
que per feina que sàpiga fer
amb un dia  li enteulàs.

A més de la ironia, que és inherent a la seva manera de veure el món i a les seves cançons, l’amo en Guillem emprava recursos originals que fan el seu glosar ben característic de la poesia oral i popular. Freqüentment utilitzava el recurs de posar les gloses en boda d’altri per tal d’aconseguir certs efectes. Així, entre altres, la glosa en què l’al·lota li diu a l’enemorat “Toca-la no ets tot sol, ja són tres que l’han tocada…” quan li demana per tocar-li la cadeneta que du sobre els pits; posant aquestes paraules en boca de l’al·lota, aconsegueix carregar-les d’una sensualitat que d’altra manera harua estat difícil de descriure sense caure en la grolleria.

Un altre recurs igualment imaginatiu és el de posar cançons en boca dels seus fills, potser per tal de presentar qualque situació quotidiana des d’una perspectiva innocent i neutral, com eludint esser l’autor de l’opinió que expressa. Això succeeix, per exemple, a la glosa que fa en cantar la seva dona a l’era: són els fills qui deien que ” pareix una milana blanca/ que pega de carn de ca” cosa que fa que la glosa no resulti agressiva. I quan es tracta de la carn de boc que el carnisser ha entimat a la mare, també són els fills els qui conten com és de dura – així la cançó no és una invectiva i es descarrega de la violència que d’una altra manera tendria- i com el seu pare ha esbrinat d’on prové -amb la qual cosa evita donar seriositat a una explicació fantàstica.
  Igualment eficàs és la personificació que fa dels animals. A dues cançons diferents un ca i una truja respectivament adopten actituds humanes, li parlen i ell els respon en el to més natural; el ca no té ganes d’anar a caçar amb l’amo i li diu que l’esperarà a la caseta; la truja passa pena pels seus fills i compara la disort dels porcellets amb morir a la guerra – pensament només propi dels humans-. A una altra cançó descriu un ase com a ” poc conversador”, sense donar-li gens d’importància, i li fa dir una frase maliciosa – la malícia també deu esser pròpiament humana-; com que es veia sense forces per batre, ” va dir que per batre-lo/ el trobava un poc verdós”. I a una altra  un ase manté una conversació amb la seva veïnada la porcella sobre la ració que li dóna l’amo. Sens dubte l’amo en Guillem Crespí sabia manejar els recursos orals.
  Tret d’algunes glosades llargues com ” S’ase des Ferraguts” i ” Es boc d’en Bruno”, les gloses d’es Panderer solen esser de quatre mots heptasíl·labs, de rima consonat i de combinació ABBA. Aquesta ha estat la forma mètrica més usada en la modernitat pels glosadors mallorquins i l’amo en Guillem l’executava de manera exemplar. Difícilment trobam un vers coix en les seves gloses  i a penes utilitzava el recurs de la manca d’il·lació , ans al contrari, a vegades enriquia la musicalitat de les paraules amb recursos fònics com l’al·literació , cosa que demostra l’excel·lent sentit del ritme que tenia aquest glosador. D’altra banda el seu llenguatge sempre és natural, com una continuació de la conversa familiar i quotidiana, mai no hi trobam un mot recercat per forçar la rima. En conjunt les gloses de l’amo en Guillem són gloses que sonen molt bé i que poden fer un bon paper cantades.
  Des de la perspectiva contemporània, les gloses de l’amo en Guillem, com totes les manifestacions de poesia oral, són una espècie d’instantània en què hi descobrim aspectes no ” historiables” d’una vida en el camp. I, segons el nostre parer, aquesta fotografia té un negatiu antropològic que va molt més enllà del quadre de costums o el retrat folklòric i ens deixa entreveure un món – anterior a l’era de la tècnica i la televisió- en què la gent vivia directament connectada amb els cicles naturals, concebien el temps de manera circular, interioritzaven la seva vivència de la historia sense conceptualitzar-la i els valors i les normes col·lectives governaven el comportament social dels homes. Així, en les gloses de l’amo en Guillem, tot i la seva ideologia esquerrana, hi afloren els prejudicis i estereotips més comuns de la societat i la pagesia illenca tradicional. Alguns grups, comportaments o actituds hi són estigmatitzats. Tots cabien dins el mateix sac, tots rebien la seva crítica o eren exposats a l’embat de la seva ironia: els xuetes, els bravejadors, els pernetjadors, els bandolers, els lladres…etc.

Catalina Moll