A l’entrada de la República, la gent del poble parlava sobre un hipotètic repartiment de les terres dels rics entre els conradors que faria el govern que havia entrat. Un dia, parlant d’aquest tema, es trobaren tres glosadors margalidans: en Miquel de Son Serret, en Tià de s’Estret i es Panderer.

El primer va dir:

  Diràs a n’en Julià
  que em deix dins sa torrentera
  deu quarterades a espera
  i no frisi amb so cobrar,
  gastos de misser si en fa
  ‘niran a cobrar a ca seva.

El segon va respondre:

  Jo diré a n’en Julià,
  si no hi ha inconvenient,
  que en lloc de deu siguin cent
  i no es miri amb so canar,
  que es modo de governar
  enguany serà diferent.

Va acabar es Panderer dient:

  Tu prendràs dins Son Real
  i aquell a dins Son Bauló,
  prest veuràs qualque senyor
  cercant col·locació
  per fer de llimpiador
  de bacins a l’hospital.

L’amo en Tià de s’Estret es va casar, i al cap de dos o tres mesos ja li dugueren un al·lot. Es Panderer un dia, quan es va topar amb ell li va dir:

Tià, Sebastianet,
qui m’ho hagués hagut de dir?
S’altre dia eres fadrí
i avui de bon dematí
ja et feien fer de tet.

Contaven una anècdota que li va passar a sa Pobla, amb el també glosador Sebastià de s’Estret.

Per les festes de Sant Antoni, uns homes de Santa Margalida anaren a cercar es Panderer, i partiren cap a sa Pobla. Allà hi havia molta festa. Es Panderer va anar a menjar espinagades a ca uns amics i quedaren amb els altres que es trobarien a un cafè. Però en aquell cafè, dos glosadors poblers havien agafat en Tià i no el deixaven piular. En Tià returava quan es posava nerviós, i no li sortia res. Els poblers li havien feta aquesta glosa:

Ja l’havien comparat
a en Colau Marieta,
que per cercar sa pesseta
cercava un home per ciutat.

Quan es Panderer va arribar, va demanar que li fessin pas, i veient en Tià enmig dels dos glosadors li va dir:

Tià, et donaré sa paga,
sa que tu et guanyaràs,
millor sa que t’has guanyada,
tu escorxaràs es més gras
i jo escorxaré es més magre.

L’amo en Tià va respondre:

A mi me diuen Tià,
i de mal nom de s’Estret,
les donaré pes rodet,
amb so cap a sa paret
o el dimoni en passarà.